sábado, 25 de julio de 2015

Corrupción en Cataluña

Reproduzco un artículo de Josep Fontana sobre la corrupción en Cataluña. Primero fue publicado en La Lamentable, el 1 de febrero de 2013. Lo he sacado de Llum i taquígrafs, web dedicada a la corrupción.

La maledicció del tres per cent

Hi va haver uns temps en què vivíem feliços, convençuts que els nostres polítics eren passablement honrats. és veritat que ens mentien cada vegada que ens demanaven el vot (un cop al poder no feien res del que ens havien promès) i que en algun cas resultava sospitosa la sobtada millora dels seus nivells de vida. Entre les coses que vaig aprendre, quan era petit, del meu pare figura el seu record de com un polític del seu temps, diputat d’extrema esquerra, va canviar de partit, passant-se a un altre que estava al govern i, simultàniament, va canviar el restaurant en què dinava cada dia per un altre de millor. Sempre m’ha quedat la malfiança dels canvis d’idees que van acompanyats d’una millora del menú.
Però no negaré que hi ha polítics honrats. Jo personalment n’he conegut dos. El primer va ser el malaguanyat Ernest Lluch, que, quan va deixar el ministeri de Sanitat, no va voler acceptar els càrrecs ben remunerats que li oferia la indústria farmacèutica, sinó que va optar per tornar a la universitat i viure modestament. L’altra, com que encara és viu, no el mencionaré, per tal de no avergonyir-lo, ja que en aquests temps faria figura de “tonto”. Estic convençut que n’hi deu haver algun més dels dos que esmento, ja que les meves coneixences dins d’aquesta professió són escasses, i no resulten significatives.
Però aquesta felicitat se’n va anar en orri l’octubre de 2006, quan Pasqual Maragall va cometre la imprudència de dir públicament, en una intervenció immortalitzada al “You tube”: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu tres per cent”. El pitjor, en realitat, no van ser aquestes paraules, sinó, com diu un dels que han afegit comentaris a aquest vídeo: “Impressionant com amb només sentir el 3% el senyor Mas sap perfectament de què li està parlant …”. Aquest dia vàrem perdre la innocència i vam començar a mirar amb malfiança tot el que fa referència als polítics i al seu entorn (perquè, com s’ha pogut veure, quan un polític suca, ho fan també, a banda de la seva santa muller, els germans, fills, cunyats i tota la parentela).
Ens ha costat escandalitzar-nos. Quan el meu bon amic Manuel Trallero va publicar, aquest any passat, un llibre rigorosament documentat, Música celestial: del (mal) anomenat “cas Millet” o “cas Palau”, jo estava convençut que les revelacions que contenia provocarien un escàndol general. No va passar res. Encara conservàvem uns marges de confiança. Però està clar que la multiplicació de notícies sobre corrupció política que s’han anat acumulant en els darrers mesos, des del patrocini municipal d’un club de futbol fins al sou del cap del govern o als negocis de la família reial, han acabat amb la nostra credulitat.
I és ara quan la maledicció del tres per cent comença a fer efecte, perquè ens recorda que cada euro il·legal que un polític s’embutxaca és el fruit d’un negoci brut que ha pagat el 3% de tarifa, o sigui que totes aquestes sumes cal multiplicar-les al menys per tres per tal d’avaluar l’import total del negoci. Que el 1997 el senyor Rajoy o la senyora de Cospedal cobressin uns 2.500 € al mes en diner negre (nets, sense deduccions ni repercussions en la declaració de renda) pot semblar de poca importància. Però quan multipliquem per tres la suma dels milions defraudats en el seu conjunt, les coses comencen a prendre un altre caràcter.
I encara més quan seguim l’execució dels contractes fraudulents que es van fer en virtut del pagament d’aquest diner negre. Per exemple, el velòdrom de Palma estava pressupostat en 48 milions (que voldria dir una propina d’entorn d’un milió i mig per a algú, o alguns, del govern de les Illes), i en va costar 90’6, gairebé el doble. O el Palau de les Arts de València, que es va pressupostar en uns 100 milions i en va costar 478 i que, segons notícies recents, comença a tenir problemes de conservació. D’aquest, al menys, l’arquitecte Calatrava en va treure 44 milions, que és una suma raonable. Els nostres polítics, en canvi, es corrompen per quatre xavos; deu ser que hi ha molta competència en aquest mercat.
Com es pot resoldre un problema com aquest, que està sacsejant en aquests moments la nostra societat? Em temo que no hi ha mesures higièniques fàcils, sinó que el que hauríem de fer és aplicar el criteri del 3 per cent a l’observació de la realitat global del que ha passat en aquest país en els 35 anys que es compliran enguany de la proclamació de la constitució. Potser és que ha arribat l’hora de refer-la, perquè la veritat és que el sistema no funciona bé.